El trap com a manifestació mainstream de la crisi social i econòmica, ha esdevingut una música fronterera entre gèneres que van des del hip hop fins el reggaeton, amb sintetitzadors, veus distorsionades amb autotune que generen un so obscur amb lletres que promouen amb orgull un estil de vida al límit de la llei.
Nois i nois de barri han transformat els propis codis personals en un estil en si mateix i son seguits per milers de persones a través de parlar de carrer, drogues, sexe, violència, individualisme i riquesa. No és música reivindicativa, no demanen canvis polítics, valoren que sigui tot sense censures ni eufemismes.
Així doncs, l’element que connecta les joves amb aquest estil musical és la idea de que el trap és cantar allò que coneixes, no sentir-ho com a propi sinó haver-ho viscut. En aquest punt, els joves s’identifiquen amb la idea de veritat més enllà que aquesta sigui o no real.
El #trap, encara que individualista, connecta prou bé amb una societat on qualsevol intent de construcció d’allò col·lectiu ha de passar primer per aquest individualisme.
Estil musical on la idea patriarcal de dona modesta, dona en segon pla, es combat amb l’actitud de moltes traperes generant un contramodel que adopta la “xulería”, la promiscuïtat i l’exhibicionisme que fins ara sempre havien representat els homes.
Amb aquests i altres temes obrim debats dins el grup que ens condueixen a explorar el seu camp emocional.
